¿Porque estará tan enfadado?
 |
| Estic molt emprenyat!!!! |
Es muy sencillo. Las personas mayores quieren estropearle la neurona que patina. Y el se limita a mostrar su decisión y empeño a no ceder ante tamaño atropello.
¿Conseguirá resistir y salir airoso? ¿Sabe acaso, en su corta edad, medir la dimensión de aquello a lo cual habrá de enfrentarse?...Solo el tiempo lo dirá...
Hola a tots, jo sóc "El Nano", el petit de la família.
Com podeu observar, estic força empipat.
La raó? Jo i la neurona que patina som ú.
Sense ella la meva existència seria impossible.
Així es que la meva supervivència penja d'un fil.
Del fil prim del ressò que pugui tenir el debat aquí plantejat.
Per que més enllà de la família la meva presencia no es grata.
Talment es diria fins i tot que resulta molesta.
Per que? No es pas per la meva dolenteria.
No conec ni la mentida ni l'engany ni el menyspreu pels demés.
Soc molt enjogassat, això es cert. Enjogassat i “coquetò”.
Tinc una certa tendència, m'agrada de fet, a generar petits caos al meu voltant.
Però també se ésser ordenat, educat i organitzat.
Crec que el que molesta i genera inquietud al meu voltant es la meva genuïna
e intrínseca lliberalitat innata. No tant per la tolerància meva envers als altres,
que es infinita i radical, si no per la tolerància que la meva actitud natural demanda
dels altres cap a mi. Determinats aspectes expressius de la meva lliberalitat obren
incerteses e inseguretats que son mal rebudes per molts. Això els porta fatalment
a la necessitat de comportar-se de forma intolerant respecta a mi. I com que a ningú
li resulta agradable tenir comportaments intolerants, es molt més còmode
per a tots que jo no hi sigui, per que així, ignorant la meva existència, a tots els resulta
més fàcil obviar i ocultar llur pròpia probable intolerància.
Ara estareu pensant: Recony!!! Com es de complicat aquest “nano”!!!
No vull ofendre a ningú, però no sóc jo l'enrevessat!!!.
Allò que ho és es l’actitud respecta a la meva presencia i el meu comportament.
I de fet es tot molt senzill d’entendre: "Ulls que no hi veuen, cor que no hi sent",
"boca que no parla, cap que pot amagar-se". Si jo no hi sóc, no hi ha problema...
Es per aquest motiu que la neurona que patina te tan mala fama i mala premsa.
Tothom sap en el fons fins a quin punt ella i jo som una mateixa cosa.
No vull apel·lar al caudal de despropòsits que el món arrossega a causa d'això.
Ni tampoc al neguit particular que acabem patint en ares a la supervivència personal.
Vull, i amb mi, nos,la família tota, apel·lar al senzill fet de que som
justament nosaltres els que estem en millor disposició
de resoldre les incerteses e inseguretats que generem. I afegir
que arribats a aquest punt de la Historia, fora hora ja d'assumir
que dites incerteses e inseguretats no es resolen fent-nos fóra,
ans ben al contrari, sense la nostre aportació
no poden si no agreujar-se encara més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada